diumenge, 30 de desembre de 2012

Dies blaus


Aquells dies blaus, que de tan blaus cegaven, s'estàn perdent dins del pou de la memòria. I ara, que ja no hi ets, el blau s'esvaeix. Trobar-te a faltar em feia mal. De vegades m'amagava perquè el teu record m'humitejava els ulls i això em delatava. Llavors entrava al facebook i t'observava, sense presses. Passava d'una foto a l'altre i et resseguia les faccions, encisada per tot allò de tu que encara vivia en mi. Els teus petons, les teves mans acariciant-me, els teus llavis, la teva olor i la teva veu. Tu saps que em vaig entregar a tu sense reserves. Que la passió era mútua. Però també saps que malgrat tot la nostra història era impossible. I que part de l'èxit de la nostra aventura es devia a la certesa de saber que mai acabaríem junts. 

Sóc dona de blanc o negre. I em fa ràbia, perquè la idea romàntica d'esperar-te, de sospirar per tu fins la propera retrobada, em seduïa de mala manera. Però dins el meu blanc no hi cap el negre i dins el meu negre no hi cap el blanc. Ara només ens queden els dies blaus. Jo hi viatjaré quan m'ofeguin les hores baixes. Tu fes el mateix, o fes el que vulguis...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada