Aquells dies blaus, que de tan blaus cegaven, s'estàn perdent dins del pou de la memòria. I ara, que ja no hi ets, el blau s'esvaeix. Trobar-te a faltar em feia mal. De vegades m'amagava perquè el teu record m'humitejava els ulls i això em delatava. Llavors entrava al facebook i t'observava, sense presses. Passava d'una foto a l'altre i et resseguia les faccions, encisada per tot allò de tu que encara vivia en mi. Els teus petons, les teves mans acariciant-me, els teus llavis, la teva olor i la teva veu. Tu saps que em vaig entregar a tu sense reserves. Que la passió era mútua. Però també saps que malgrat tot la nostra història era impossible. I que part de l'èxit de la nostra aventura es devia a la certesa de saber que mai acabaríem junts.
diumenge, 30 de desembre del 2012
Dies blaus
Aquells dies blaus, que de tan blaus cegaven, s'estàn perdent dins del pou de la memòria. I ara, que ja no hi ets, el blau s'esvaeix. Trobar-te a faltar em feia mal. De vegades m'amagava perquè el teu record m'humitejava els ulls i això em delatava. Llavors entrava al facebook i t'observava, sense presses. Passava d'una foto a l'altre i et resseguia les faccions, encisada per tot allò de tu que encara vivia en mi. Els teus petons, les teves mans acariciant-me, els teus llavis, la teva olor i la teva veu. Tu saps que em vaig entregar a tu sense reserves. Que la passió era mútua. Però també saps que malgrat tot la nostra història era impossible. I que part de l'èxit de la nostra aventura es devia a la certesa de saber que mai acabaríem junts.
dilluns, 3 de desembre del 2012
Aquell dia...
Quan l’Oriol va anar a buscar
l’Ariadna a l’habitació de la casa de colònies on passaven l’estiu, ella estava
estirada bocaterrosa damunt d’una llitera. Abans d’entrar la va observar durant
uns segons i amb una mà recolzada al pany, va fer un pas endavant per cridar-li
l’atenció. Però res. L’Ariadna seguia tombada ignorant la seva presència.
Finalment va obrir la porta de bat a bat i se li va apropar.
A l’Oriol li suaven les mans i
les va fregar contra els pantalons. Sentia que es trencaria en qualsevol
moment, que el terra se li obriria sota els peus o que es desfaria com un glaçó
entre les mans. Es va situar a pocs centímetres de la llitera i després de dir
un “hola”, que semblava més un gemec que una paraula, una onada de calor li va
pujar pel pit i li va envermellir les galtes.
L’Ariadna es va girar i el va
escrutar amb una mirada càndida i nua d’intencions. Que ridícul va sentir-se el
noi adorant aquella sensualitat immadura des de baix de la llitera. Tot era
silenci. L’Oriol va abaixar el cap amb la cara encesa i va refugiar-se en la
imatge del glaçó desfent-se entre els dits. Desitjava fondre’s per desaparèixer
i així esborrar aquest moment d’atordiment. Finalment va aconseguir
preguntar-li què hi feia allà i per què havia marxat dels jocs d’aigua.
L’Ariadna tenia les faccions
arrodonides, de nina de porcellana i onze anys acabats d’estrenar. Algunes pigues despistades li
tacaven el nas. Ell les trobava angelicals. L’Ariadna es va reincorporar i va
baixar de la llitera vigilant no tacar el sac de dormir. Se n’havia anat de la
piscina per tancar-se al lavabo amb llisquet. Havia enrotllat paper de vàter
sobre la seva mà esquerra fins a fer un feix prou gruixut i l’havia col·locat
damunt les calcetes del biquini moll. No perdonaria a la seva mare que no
hagués previst aquest contratemps. Després d’això no va gosar tornar amb els
altres nens. S’havia reclòs a l’habitació sense
ganes de parlar-ne amb ningú. I si se’n reien d’ella? Però ara l’Oriol
era davant seu, incomodant-la amb les seves galtes vermelles. I hagués volgut
fer-lo fora amb qualsevol pretexta. Però ell va tornar-li a preguntar perquè havia
marxat de la piscina. I va ser llavors quan l’Ariadna va sospitar que l’Oriol,
el seu monitor, ho havia descobert.
L’Ariadna va sentir que es
trencaria en qualsevol moment, que el terra s’ obriria sota els seus peus o que
es desfaria com un glaçó entre les mans. Però l’Oriol no en sabia res del seu
contratemps. Només trobava que les seves pigues eren angelicals i buscava la
manera més subtil de dir-li-ho sense espantar-la.
dimarts, 27 de novembre del 2012
Un dia...
Un dia em vaig llevar pensant en la felicitat aquella; la que va associada a situacions absurdes i s'envolta de gent inapropiada. La que ens enxampa quan tenim el cap mal amoblat i els peus molt lluny del terra. Sabeu de quina us parlo, no? és la Felicitat Aquella. I no cap altra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)