Dies blaus

Aquells dies blaus, que de tan blaus cegaven, s'estàn perdent dins del pou de la memòria. I ara, que ja no hi ets, el blau s'esvaeix. Trobar-te a faltar em feia mal. De vegades m'amagava perquè el teu record m'humitejava els ulls i això em delatava. Llavors entrava al facebook i t'observava, sense presses. Passava d'una foto a l'altre i et resseguia les faccions, encisada per tot allò de tu que encara vivia en mi. Els teus petons, les teves mans acariciant-me, els teus llavis, la teva olor i la teva veu. Tu saps que em vaig entregar a tu sense reserves. Que la passió era mútua. Però també saps que malgrat tot la nostra història era impossible. I que part de l'èxit de la nostra aventura es devia a la certesa de saber que mai acabaríem junts. 

Sóc dona de blanc o negre. I em fa ràbia, perquè la idea romàntica d'esperar-te, de sospirar per tu fins la propera retrobada, em seduïa de mala manera. Però dins el meu blanc no hi cap el negre i dins el meu negre no hi cap el blanc. Ara només ens queden els dies blaus. Jo hi viatjaré quan m'ofeguin les hores baixes. Tu fes el mateix, o fes el que vulguis...

Aquell dia...

Quan l’Oriol va anar a buscar l’Ariadna a l’habitació de la casa de colònies on passaven l’estiu, ella estava estirada bocaterrosa damunt d’una llitera. Abans d’entrar la va observar durant uns segons i amb una mà recolzada al pany, va fer un pas endavant per cridar-li l’atenció. Però res. L’Ariadna seguia tombada ignorant la seva presència. Finalment va obrir la porta de bat a bat i se li va apropar.

A l’Oriol li suaven les mans i les va fregar contra els pantalons. Sentia que es trencaria en qualsevol moment, que el terra se li obriria sota els peus o que es desfaria com un glaçó entre les mans. Es va situar a pocs centímetres de la llitera i després de dir un “hola”, que semblava més un gemec que una paraula, una onada de calor li va pujar pel pit i li va envermellir les galtes.

L’Ariadna es va girar i el va escrutar amb una mirada càndida i nua d’intencions. Que ridícul va sentir-se el noi adorant aquella sensualitat immadura des de baix de la llitera. Tot era silenci. L’Oriol va abaixar el cap amb la cara encesa i va refugiar-se en la imatge del glaçó desfent-se entre els dits. Desitjava fondre’s per desaparèixer i així esborrar aquest moment d’atordiment. Finalment va aconseguir preguntar-li què hi feia allà i per què havia marxat dels jocs d’aigua.

L’Ariadna tenia les faccions arrodonides, de nina de porcellana i onze anys acabats  d’estrenar. Algunes pigues despistades li tacaven el nas. Ell les trobava angelicals. L’Ariadna es va reincorporar i va baixar de la llitera vigilant no tacar el sac de dormir. Se n’havia anat de la piscina per tancar-se al lavabo amb llisquet. Havia enrotllat paper de vàter sobre la seva mà esquerra fins a fer un feix prou gruixut i l’havia col·locat damunt les calcetes del biquini moll. No perdonaria a la seva mare que no hagués previst aquest contratemps. Després d’això no va gosar tornar amb els altres nens. S’havia reclòs a l’habitació sense  ganes de parlar-ne amb ningú. I si se’n reien d’ella? Però ara l’Oriol era davant seu, incomodant-la amb les seves galtes vermelles. I hagués volgut fer-lo fora amb qualsevol pretexta. Però ell va tornar-li a preguntar perquè havia marxat de la piscina. I va ser llavors quan l’Ariadna va sospitar que l’Oriol, el seu monitor, ho havia descobert.

L’Ariadna va sentir que es trencaria en qualsevol moment, que el terra s’ obriria sota els seus peus o que es desfaria com un glaçó entre les mans. Però l’Oriol no en sabia res del seu contratemps. Només trobava que les seves pigues eren angelicals i buscava la manera més subtil de dir-li-ho sense espantar-la.

Un dia...

Un dia em vaig llevar pensant en la felicitat aquella; la que va associada a situacions absurdes i s'envolta de gent inapropiada. La que ens enxampa quan tenim el cap mal amoblat i els peus molt lluny del terra. Sabeu de quina us parlo, no? és la Felicitat Aquella. I no cap altra.